L’ull vermell en gossos i gats: He d’acudir al veterinari?
L’ull vermell és una afecció força comuna en gossos i gats. Es manifesta com un envermelliment a la part blanca de l’ull, que es produeix en inflamar-se els vasos sanguinis que conté. Normalment, els amos de les mascotes, solen treure-li importància i esperen que es recuperi per si mateix, no obstant això, moltes vegades l’ull vermell sol ser símptoma de malalties subjacents que podrien ser greus, per la qual cosa es recomana acudir al veterinari si observa que l’envermelliment de l’ull persisteix durant més de 24 hores per poder diagnosticar el problema.
Alguns dels diferents tipus d’ull vermell en gossos i gats
- Conjuntivitis – Inflamació de la conjuntiva (el teixit fi o la membrana transparent que recobreix la superfície externa de l’ull). La conjuntivitis es pot donar per al·lèrgies, una infecció, o irritació. Hi ha diferents tipus de conjuntivitis bacterianes, víriques o al·lèrgiques. Les conjuntivitis causades per bacteris solen ser més freqüents en gossos i les provocades per virus en els felins. Depenent de les causes el tractament variarà. Normalment, després de la medicació sol remetre en 24-48 hores, però és molt important que sigui supervisat per un veterinari que, després de valorar-lo i fer les proves pertinents, pugui descartar alguna patologia més greu que pugui causar una pèrdua en la visió si no es detecta a temps.
En el cas dels gossos, quan la reacció es dona per l’eruga processionària del pi, es produeix a l’ull molta inflamació i dolor. Es recomana una ràpida actuació de neteja i visitar el veterinari tan urgent com sigui possible, ja que l’animal pot perdre la visió completament per la reacció al contacte amb aquest tipus d’eruga.
- Queratoconjuntivitis seca (QCS) – També coneguda com a síndrome de l’ull sec. És un dels símptomes freqüents de la Leishmània. L’envermelliment es deu a una producció insuficient de llàgrimes i sol inflamar-se la còrnia per sequedat ocular. En la majoria dels casos no se sol diagnosticar correctament i pot tenir greus conseqüències oculars. El tractament generalment consisteix a subministrar corticoides que sempre seran supervisats i receptats per un veterinari especialista o s’administren llàgrimes artificials per a l’animal.
• Uveïtis: inflamació de l’iris o del cos ciliar causada per una lesió, una infecció o un càncer. La uveïtis en gossos i gats pot manifestar-se amb dolor a la zona (l’animal tanca l’ull), envermelliment ocular i canvis en el color de l’ull. La teràpia de la uveïtis dependrà de la fase en què estigui, encara que per norma general sol ser amb corticoides antiinflamatoris locals que seran subministrats o recomanats per veterinaris. - Glaucoma: Aquesta patologia es produeix per l’augment de la pressió intraocular per un cúmul de líquid que es troba a l’interior de l’ull que normalment expulsen els ulls sans, i en aquest cas es queda retingut a l’ull. El dolor a la zona sol ser una de les manifestacions, a més la pèrdua de la visió a l’animal. Tanmateix, moltes vegades, gossos i gats solen acostumar-se a aquesta pèrdua de visió i ser asimptomàtic a causa de la reducció progressiva del camp visual, per la qual cosa és més difícil de detectar per part dels amos.
Les conseqüències d’un glaucoma solen ser greus i desemboquen en ceguesa permanent en un o tots dos ulls. Davant d’aquest tipus de malaltia és de vital importància les revisions periòdiques, ja que, si no es tracta a temps, els danys poden ser irreversibles.
El glaucoma en el cas dels gossos és més comú en certes races com el CockerSpaniel, el Basset Houndi el Shar Pei. I, en casos greus, l’ull fins i tot pot sortir de la conca ocular. És important tractar el glaucoma immediatament, ja que pot causar una pèrdua irreversible de la visió i, en alguns casos, pot ser necessari el procediment quirúrgic d’enucleació de l’ull afectat. Els propietaris de mascotes han d’estar atents a qualsevol signe de molèstia o dolor als ulls dels seus gossos i acudir al veterinari immediatament si noten algun símptoma com dolor, inflor o envermelliment.
A més d’aquestes malalties, hi ha moltes altres associades a l’ull vermell tant en gossos com gats: úlcera corneal, tumors, blefaritis per inflació de la parpella, etc. És per això que és de vital importància revisions periòdiques en veterinaris.
La detecció i prevenció és clau per evitar que es perjudiqui la salut de les nostres mascotes. A Hospital Garbí comptem amb veterinaris qualificats i experts en Oftalmologia i en detecció i tractament de malalties oculars.
A l’Hospital Veterinari Garbí disposem de un servei d’oftalmologia veterinària on podem tractar tota mena de patologies relacionades amb els ulls.
5 malalties més comunes de la Nimfa Carolina: símptomes i tractament
La nimfa carolina, de la família de les cacatues i origen australià és un dels animals exòtics preferits i més recomanats com a mascotes a causa del seu caràcter sociable. La tinença d’aquest animal és cada cop més comú, i per això és important donar a conèixer les possibles malalties que afecten aquestes espècies.
Generalment, les aus són animals experts a amagar malalties. Això és degut al fet que, per supervivència, el semblar més fort els fa defensar-se dels seus depredadors, que persegueixen els animals més vulnerables. Per tant, una de les dificultats és detectar que l’animal pot estar realment malalt.
- Bucheàcid o agreujat. És una de les malalties més freqüents en nimfes. Es tracta d’una infecció que afecta la mucosa intestinal que es produeix per menjar que no s’ha acabat de pair, sobretot quan encara són pollets, i que s’allotja al pap de l’ocell. Els símptomes són més fàcils de detectar, i és que el pap sol inflar-se i es produeix una mala olor. Un altre dels símptomes és l’expulsió d’un líquid escumós. Es recomana en aquest cas fer un buidatge per part d’experts veterinaris i desembussar-lo.
- Infeccions Oculars. La conjuntivitis és una altra malaltia a què es predisposen les nimfes i en general a les aus. Normalment, solen provocar-se des de per un refredat comú o també per algun bacteri o virus. Els símptomes solen veure’s quan la nimfa comença a mantenir l’ull menys obert del que és habitual, també solen llagrimejar o fins i tot tenir una aparença inflamada. En aquests casos es recomana una extremada higiene a la gàbia i per les zones on es trobin i es netegi bé l’ull afectat. Tot i això, per descartar que sigui necessària alguna crema o gotes antibiòtiques, caldrà acudir al veterinari.
- Pneumònia de les incubadores. Aquesta malaltia es produeix per la inhalació d’espores de fongs, anomenat fong Aspergillusfumigatus, que es troba en algunes plantes i en deixalles. Aquest fong es pot agafar per certes llavors, palla, pa que es troba en un estat florit, etc. Les espores d’aquests aliments produeixen toxines verinoses que fan malbé els pulmons de les aus. Aquesta malaltia també es pot contagiar a través de les màquines incubadores, d’aquí també el nom de “pneumònia de les incubadores”. Per evitar-ho és molt important que la gàbia es trobi sempre neta, tenir-la en un lloc de massa humitat, evitar a la primavera l’exposició a la pols o que entrin espores, que les llavors que compri siguin fresques, mai velles o florides. La nimfa sol presentar dificultats respiratòries, per la qual cosa es recomana davant d’aquests símptomes acudir a un veterinari immediatament per la gravetat de la malaltia.
- Polls i àcars. Una altra malaltia molt freqüent a la nimfa carolina són els àcars i polls i es detecta quan l’au mostra símptomes de picor, en alguns casos arriben fins i tot a desplomar-se. Hi ha diferents productes per desparasitar, i per això és fonamental acudir a un veterinari especialista en animals exòtics perquè administri a l’au el més adequat, en cas contrari ens arrisquem a intoxicar l’animal, o fins i tot agreujar-lo
- Psitacosi també coneguda com a Clamídia, és una malaltia que afecta una gran varietat d’aus, entre ells les nimfes. La causa és un bacteri que es propaga a través de la inhalació de femta seca i plomes. Les aus amb aquesta malaltia solen deixar de menjar, tenir diarrea, mal aspecte al plomatge, entre d’altres. El tractament és mitjançant antibiòtic, per la qual cosa és fonamental assistir a un veterinari especialista que sàpiga diagnosticar-lo i subministrar-li el tractament adequat.
Aquestes malalties són difícils de detectar, i per això és aconsellable acudir a un expert veterinari especialitzat en animals exòtics abans que sigui massa tard. És important que es realitzi una revisió mèdica de l’au de forma periòdica, d’aquesta manera es minimitza el risc de gravetat de la malaltia i tractament. L’Hospital Garbí compta amb especialistes veterinaris en animals exòtics amb una formació especialitzada. A més, inclou plans de salut que inclouen consultes, assessorament i revisions per poder prevenir i detectar la malaltia a temps i donar-li una llarga vida a la mascota.
L’Hospital Veterinari Garbí està disponible les 24 hores del dia els 365 dies de l’any per atendre qualsevol mena de consulta o urgència veterinària amb equipament de cirurgia i especialització en nimfes, aus exòtiques en general.
Leucèmia en gats: diagnòstic i tractament
Què és la leucèmia en gats?
El virus de la leucèmia felina FeLV és una de les malalties infeccioses més comunes als gats domèstics i una de les causes més comunes de mortalitat d’aquests animals. Aquest virus sol ocasionar càncer o anèmia, entre altres afeccions ja que afecta el sistema immune.
Per controlar la malaltia hi ha diferents tractaments, i per això caldrà acudir a especialistes veterinaris que comptin amb l’equipament necessari per al seu diagnòstic i tractament.
Com es detecta la leucèmia felina: símptomes
El virus afecta negativament l’organisme del gat de diverses maneres. És la causa més comuna al càncer en gats, pot causar diversos trastorns a la sang, i pot portar a un estat d’immunodeficiència immunitari que dificulta la capacitat del gat per protegir-se contra altres infeccions. A causa d’això, els bacteris comuns i altres infeccions que no solen afectar els gats sans poden causar malalties greus secundàries associades al virus.
Durant els primers estadis de la infecció, és normal que els gats no mostrin cap signe de malaltia. Tot i això, amb el temps (setmanes, mesos o fins i tot anys) la salut del gat infectat es va deteriorant de forma progressiva, i fins i tot pot presentar altres símptomes de malalties derivades. Els signes poden incloure:
- Pèrdua de gana i progressivament baixen de pes
- Trastorns neurològics: comportament diferent de l’habitual
- El pelatge comença a perdre qualitat
- Abultament del coll: ganglis limfàtics engrandits
- Pèrdua de color en genives i altres mucoses
- Avortaments i fallades reproductives
- Inflamació de les genives (gingivitis) i de la boca (estomatitis)
- Infeccions a l’orina, a la pell
- Diarrea
- Febre
- Canvis en l’aspecte normal de l’ull
- Dificultat per respirar
El veterinari, si sospita de la malaltia, realitzarà un test sanguini a la clínica que li confirmarà la presència del virus al nostre gat.
Tractament i Prevenció
Encara que hi ha algunes teràpies que han demostrat reduir la quantitat de virus al torrent sanguini dels gats afectats, aquestes teràpies poden tenir efectes secundaris significatius i poden no ser eficaços en tots els casos. Malauradament, actualment no existeix una cura definitiva per al virus. Els veterinaris que tracten i gestionen gats positius al virus que mostren signes de malaltia solen tractar problemes específics (com receptar antibiòtics per a infeccions bacterianes, o transfusions de sang en cas d’anèmia greu). L’Hospital Veterinari Garbí compta amb un banc de sang i hemoderivats per a gossos i gats les 24 hores del dia (gràcies a la col·laboració amb el Banc de Sang Animal) en cas que les vostres mascotes requereixin una transfusió sanguínia o d’algun hemoderivat.
A més, compta amb un equip de veterinaris especialitzats en oncologia que, en cas que hi hagi la necessitat de tractament de quimioteràpia, utilitzen diversos tractaments concrets per a cada cas.
Una forma segura de protegir els gats del virus de la leucèmia felina és tenir-los correctament vacunats i evitar la seva exposició a gats infectats. Es recomana mantenir els gats sans lluny de gats potencialment infectats, ja que el virus es transmet per la saliva, orina, sang i femta, evitar baralles o que utilitzin la mateixa menjadora i abeurador. Si es permet l’accés a l’exterior, cal supervisar o col·locar els gats en un recinte segur per evitar contacte amb altres felins i així la seva potencial infecció.
Urolitiasi per urat en un gat – Cas Clínic
Ell és en Whiskas, un gatet que va venir a la consulta de l’Hospital Veterinari Garbí perquè orinava sang, entrava i sortia del sorrall constantment i tenia molt dolor. Després de realitzar les proves de diagnòstic adients vam veure que tenia càlculs a la bufeta que li provocaven cistitis recurrents.
La urolitiasi és una malaltia urinària molt freqüent a gats d’interior i de mitjana edat i és la presència de càlculs al tracte urinari (ronyons, urèters i bufeta) que són capaços de provocar dolor en la micció, obstrucció i fins i tot hemorràgia o infecció.
Quan es troben al tracte urinari alt, es pot intentar solucionar per mitjà de l’administració de fluids, diürètics (manitol) i analgèsia, de manera que els fragments siguin arrossegats i puguin intentar sortir per la bufeta. No obstant això, si el pacient presenta una obstrucció completa, és possible que calgui una intervenció quirúrgica per eliminar-lo, com en el cas d’en Whiskas.
Es va realitzar una cistotomia assistida per laparoscòpia per extreure els càlculs i prendre mostres de les parets del tracte urinari per analitzar-les i van resultar ser càlculs d’urat amònic, no gaire freqüents (suposen un 6% de les urolitiasis felines).
Els càlculs d’urat, es formen a partir de l’àcid úric que resulta de la transformació de les purines procedents de les cèl·lules i dels aliments.
PREDISPOSICIÓ I FACTORS DE RISC
- La urolitiasi per urato pot aparèixer en gats amb shunt portosistèmic o malaltia hepàtica severa.
- Podrien estar associats amb una disminució de la conversió hepàtica de l’amoni en urea donant lloc a una hiperamonèmia.
- També poden aparèixer en gats amb infecció de tracte urinari inferior, com a conseqüència de l’augment de concentració del amoni a l’orina.
- Les dietes riques en purines (per exemple amb gran quantitat de vísceres) i un consum d’aigua escàs
- El ph urinari (l’acidesa de l’orina promou la formació de càlculs
d’urato, pel fet que les purines són menys solubles a pH àcid).
Ara toca investigar la causa i fer-ne seguiment per evitar que torni a passar.
Campanya de Vacunació i identificació 2022
A l’Hospital Veterinari Garbí treballem per la salud i el benestar de les vostres mascotes. És per això, que durant aquest 2022 continuem amb la nostra Campanya de Vacunació de gossos i gats i d’Identificació, perquè la vostra mascota estigui protegida en tot moment.
Quins són els preus de la Campanya de Vacunació?
Preu de vacunació gos adult: 45,90€ (49,90€ si inclou vacunació de ràbia)
Preu de vacunació gos cadell: 39,90€
Preu de vacunació gat adult: 45,90€
Si no coneixeeu quin és el pla vacunal de la vostra mascota mascota ens podeu trucar al 93 759 15 70 o bé, venir a veure’ns a la Carretera NII km 643 de Cabrera de Mar. Resoldrem qualsevol dubte que tingueu.
Quin és el preu de la Campanya d’Identificació?
Preu del microxip: 35,00€
Com saber si el meu gos té paràsits?
Els paràsits són organismes que poden ser macroscòpics (es veuen a simple vista) o microscòpics (es necessita un microscopi per veure’ls).
Símptomes d’un gos amb paràsits
Els signes clínics que s’observen amb més freqüència quan tenim la mascota parasitada són les diarrees. Normalment són diarrees amb moc i, fins i tot, pot aparèixer sang molt vermella.
A vegades, la diarrea no apareix i únicament podem tenir pèrdua de pes malgrat que la mascota mengi amb normalitat.
En cadells parasitats és freqüent que aparegui tos. Això es degut a que els paràsits poden migrar fins als pulmons i causar un tipus de bronquitis. Per això, és necessari que en tots els cadells amb tos, se’ls hi administri una dosis de antiparasitari.
Els paràsits són comuns en animals que viuen molts individus o en criadors. De cadells, és important que els antiparasitaris es subministrin un cop al mes fins que s’acaba tota la pauta vacunal. La presència de paràsits en l’organisme pot fer que les defenses de les nostres mascotes baixin i que siguin propensos a agafar altres malalties.
Quan s’ha de desparasitar un gos
Actualment es recomana donar les pastilles parasitàries un cop al mes. Degut a la pujada de les temperatures, han aparegut paràsits que abans no teníem, com és el cas de la filària, i que la seva prevenció és importantíssima donat que causen malalties molt greus en els nostres animals.
Us recomanem que us poseu en contacte amb el vostre veterinari per tal de que us expliqui quin tipus d’antiparasitari és el més adient per la vostra mascota i cada quant li heu de donar. Per qualsevol dubte també ens podeu trucar al telèfon 937591570 o venir a visitar-nos a l’Hospital Veterinari Garbí a la Carretera NII km 643 de Cabrera de Mar.
Com saber si el meu gos està malalt
Els gossos, igual que les persones, es poden posar malalts a qualsevol edat. No obstant les patologies que puguin aparèixer són diferents si es tracta de cadells, gossos de mitjana edat, o bé, animals d’edat avançada.
Les malalties que puguin aparèixer també poden estar relacionades amb la raça del gos.
Com saber si el meu gos està malalt?
Un animal sa, ha de menjar amb normalitat (hi ha gossos més golafres que d’altres), han de tenir una freqüència d’orinar i defecar constant i han de respondre als estímuls dels seus propietaris i de l’exterior.
Els animals sans no han de presentar coixeres i el seu pelatge ha de ser brillant i homogeni.
Les femtes han de ser formes i fàcilment recollibles, no és normal que un gos faci femtes toves, amb moc o diferents tonalitats.
Els vòmits han de ser absents, si un animal vomita amb freqüència és que alguna cosa no va bé, tot i que sovint no són problemes greus recomanem acudir al vostre veterinari.
La presència de tos, esternuts o sacsejades de cap també són un signe de que alguna cosa no va bé. Les sacsejades de cap poden ser un símptoma d’un problema d’infecció a les orelles o d’un cos extrany. La molèstia que sent l’animal fa que sacsegi el cap per intentar resoldre el problema. Si la nostra mascota fa esternuts continuats, poden ser un símptoma d’un cos extrany a l’aparell respiratori.
Quan la nostra mascota deixa de menjar o menja menys podem tenir algun problema de salut que pot ser signe d’alteració de qualsevol sistema. El més freqüent és que hi hagi una alteració en el sistema gastrointestinal, però molèsties bucals o una afectació de ronyó, fetge, pàncrees, sistema nerviós o reproductor, també et poden donar una disminució de la gana.
La presència d’alteracions en els ulls també és un signe important de malaltia. Aparicions de taques, envermelliment de la conjuntiva o excés de llàgrima poden evidenciar algun problema més greu.
La pell ha de ser d’un color rosa pàl·lid (tret de les àrees amb taques), no ha de presentar ni crostes ni descamacions i no ha de tenir una temperatura elevada. És comú que les nostres mascotes presentin problemes d’al·lèrgia que es poden manifestar amb els signes abans descrits. Problemes hormonals també poden manifestar-se amb signes cutanis.
Si veieu que la vostra mascota està dèbil, és necessari que la porteu de manera urgent al veterinari. La debilitat pot ser indicatiu de que l’animal pugui tenir febre, estigui sagnant en alguna cavitat i/o pugui tenir alguna malaltia neurològica.
Davant de qualsevol cosa que no sigui habitual en la vostra mascota pot ser signe de malaltia. La gran majoria de malalties són de caràcter lleu i amb bon pronòstic rebent el tractament adient, per tant, quan abans hi posem remei abans tornarà la seva mascota a tenir la qualitat de vida ideal.
Si teniu qualsevol dubte o urgència amb la vostra mascota ens podeu trucar a l’Hospital Veterinari Garbí al telèfon 93 759 15 70 i demanar una cita.
Moltes gràcies per confiar en nosaltres.
El brom en gossos. Què és i com es manifesta?
El brom caní (també anomenat “moquillo” o distemper caní) és una malaltia que habitualment afecta a gossos joves durant els primers mesos d’edat, tot i que alguns també ho poden manifestar en l’edat adulta. Actualment gràcies a la vacuna ja no és tant freqüent en les nostres mascotes, però sí que ocasionalment ens trobem amb pacients infectats per aquest virus.
El brom o distemper caní és una malaltia molt contagiosa que pot afectar a l’aparell respiratori, sistema digestiu i/o sistema nerviós. És una malaltia greu i de pronòstic molt reservat donat que molts dels animals afectats poden morir a conseqüència dels signes clínics que ocasiona el virus.
Quins són els símptomes del brom en gossos?
Els signes clínics son diversos i es poden donar tots junts o per separat.
És freqüent que l’animal comenci amb febre i/o amb un quadre de diarrees que no responen a cap tractament. Les diarrees poden ser de toves a molt líquides. També es pot donar iniciant un quadre de tos que cada vegada va a més, creant una pneumònia vírica que si no es detecta a temps, sovint acaba amb la vida de l’animal.
Els signes neurològics poden ser diversos. El més freqüent és l’aparició de crisis convulsives que poden anar des de petits tremolors o mioclònies fins a crisis complertes tonicoclóniques. Alteracions en l’estat mental, parèsia o dificultat per coordinar les extremitats poden ser signes presents.
També poden produïr-se dermatitis, descamacions de la pell del nas i coixinets de les potes.
Com es diagnostica el “moquillo” o brom caní?
Degut a que els símptomes més característics d’aquesta malaltia no es presenten fins que està més avançada, o que alguns dels símptomes són comuns a altres infeccions bacterianes i virals, es requereixen proves específiques per confirmar que es tracta d’aquesta malaltia.
El diagnòstic del “moquillo” o distemper es fa mitjançant la detecció de material genètic del virus en la sang utilitzant la PCR com a mètode diagnòstic. S’agafa mostra de conjuntiva o tonsil·la o bé líquid cefaloraquidi i el laboratori detecta el virus en aquestes mostres.
Es important avisar al criador o al lloc d’origen del cadell de que hi ha un cas de maquillo diagnosticat donat que es una malaltia molt contagiosa i amb alta mortalitat que pot afectar a cadells de la mateixa camada.
Quin és el tractament del brom caní?
No existeix cap tractament que permeti eliminar el virus un cop ja s’ha manifestat. La única teràpia que es pot administrar és per pal·liar els signes clínics i limitar que segueixin avançant les possibles infeccions bacterianes aparegudes a conseqüència del brom o “moquillo”. Davant l’aparició de convulsions es poden utilitzar fàrmacs anticonvulsius i, davant la dificultat respiratòria es pot pal·liar amb oxígen com a teràpia.
És important acudir al vostre veterinari el més ràpid possible, quan abans es detecti aquesta malaltia i es comenci el tractament, millor serà el pronòstic.
Com prevenir el brom caní?
La millor mesura de prevenir el “moquillo” o distemper caní és la vacunació. El vostre veterinari us assessorarà de quin és el pla vacunal que ha de seguir la vostra mascota per tal d’immunitzar-se davant d’aquesta greu malaltia.
Si teniu qualsevol dubte del pla vacunal que ha de seguir la vostra mascota ens podeu trucar a l’Hospital Veterinari Garbí i us informarem.
Si la vostra mascota pateix algun dels símptomes descrits anteriorment no dubteu en trucar-nos el més ràpid possible al 93 7599 15 70 o venir a veure’ns a la Carretera NII km 643 de Cabrera de Mar, a cinc minuts de Mataró i 3 minuts de Vilassar.
Inhalació d’una espiga en gossos – Cas Clínic
Compte amb les espigues!
Lobectomia pulmonar per espiga
Tac de la zona afectada
Pulmó lesionat amb l’espiga que l’afectava
Tub toràcic
Les espigues, un dels problemes més habituals en gossos
Com saber l’edat del meu gos
Moltes vegades desconeixem la data de naixement de la nostra mascota, ja sigui perquè és un gos de protectora, o perquè ens l’hem trobat, o potser, perquè el lloc d’origen no coneixien el dia exacte.
És important conèixer l’edat de la nostra mascota per saber, per exemple, quines vacunes li hem d’administrar, o bé, quina dieta és la més adequada.
Com saber l’edat del meu gos
La manera més fiable per poder determinar l’edat de l’animal és mitjançant la seva dentadura, així com, la seva conformació muscular. En cada etapa de la vida les dents canvien i això ens pot orientar cap a quina és l’edat aproximada del gos.
Les primeres dents que surten són els ullals de llet que comencen a aparèixer a les 3-4 setmanes. Fins aquesta edat els gossos no disposen de dents. A les 5 setmanes comencen a erupcionar els incisius de llet i a les 6 setmanes apareixen els premolars de llet. A les 8 setmanes d’edat, els gossos ja tenen totes les dents de llet, 28 peces) que es mantindran fins als 4 mesos d’edat.
A partir dels 4 mesos les dents de llet comencen a caure i surten les dents definitives amb una forma que es diu flor de lis. Aquesta forma amb l’edat es va perdent donat el desgast de les dents. La pèrdua d’aquesta forma no és remarcable donat que hi ha gossos que si mosseguen pals, pedres o material abrasiu perdran la forma de manera precoç.
Als 8 mesos d’edat, totes les dents ja han sortit i tenen un color blanc nacrat brillant.
Entre els 2-4 anys, les dents comencen a prendre un color groguenc i la presència de sarro, sobretot en premolars i molars, és habitual. A mesura que la mascota es va fent més gran, l’esmalt es va perdent i la presència de sarro és més habitual.
Entre els 10 i els 15 anys, es poden perdre algunes peces dentals, sobretot en gossos de raça petita. És important tenir cura de les dents de les nostres mascotes donat que infeccions dentals o gingivals poden arribar a ser greus i produir molt de dolor.
Si teniu algun dubte sobre les cures dentals en els vostres gossos, o bé sobre l’estat de les mateixes, no dubteu en posar-vos en contacte amb el vostre veterinari.